UN ENTORN SEGUR

Aquest curs 2024-25 implementarem a la nostra escola el Programa d’innovació #aquiproubullying, impulsat per la Direcció General d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa. Aquest programa promou el benestar emocional de l’alumnat, la implicació individual i col·lectiva en la millora de la convivència, i la sensibilització envers l’assetjament escolar com a factors clau en la prevenció.

A través de la feina elaborada el curs passat per un equip impulsor -format per docents- i la formació rebuda pel Claustre de professors, enguany s’aniran desenvolupant les accions corresponents en l’àmbit escolar.

Un dels objectius d’aquest programa és sensibilitzar i implicar tota la comunitat escolar en la millora de la convivència i el compromís amb el benestar com a eina clau per a l’èxit escolar.

És essencial la participació de tota la comunitat educativa per assolir els objectius d’aquest programa: l’alumnat, els docents, les famílies i el personal d’administració i serveis. L’establiment d’un entorn segur, que garanteixi el benestar tant a l’escola com a casa, serà clau. En aquest sentit crec que ens pot ajudar les paraules de Boris Cyrulnik -reconegut neuròleg i psiquiatre expert en la resiliència- quan parla del entorn segur i la seva relació amb la resiliència dels infants:

• Per facilitar que un nen pugui ser resilient -o desenvolupar-se- cal transmetre-li seguretat. De primer, donar seguretat a la seva mare perquè ella involuntàriament la transmet. També fa falta un entorn segur estructurat per la mare i el pare, la llar, els avis, la llar d’infants… Quan el nen arribi a l’escola, ja haurà adquirit el plaer d’aprendre, atesa la seguretat que l’ha protegit. I l’escola serà per a ell una aventura, un repte que serà capaç de superar. Quan torni a casa, estarà orgullós d’ell mateix i explicarà que ha sigut molt valent…
• Donar seguretat a un nen és crear un aferrament (“apego”) familiar. L’amor és quelcom flamant, febre, fervor, està separat de la realitat. En canvi, l’aferrament es teixeix dia a dia, amb la forma de parlar, compartir l’esmorzar, la forma de somriure i enfadar-se, està en la vida quotidiana. L’aferrament no és amor, però, un cop creat, es converteix en un vincle molt fort, i els nens se senten segurs perquè és un sentiment de familiaritat: sé com parlar a la meva mare i al meu pare, sé que, segons el que facin, no me’n puc refiar, conec els gestos, estic tranquil, soc a casa, no tinc por, sé els comportaments, sé el que haig de fer. Encara que hi hagi adversitats, que n’hi ha, sabré com gestionar-les, i no m’angoixaré. (Resiliencia: el dolor es inevitable, el sufrimiento es opcional. Boris Cyrulnik)

Per una altra banda, i gràcies a la psicologia evolutiva, sabem que la identitat emergent de l’infant en els primers anys de vida es va conformant a partir de la mirada dels pares. Per a reconèixer-se a ell mateix, necessita mirar-se en els altres, és a dir, l’infant anirà interioritzant les emocions i experiències viscudes quan són tornades per la mare i el pare. El nen s’ha de sentir “sentit” pels pares, i s’ha d’establir un vincle, un aferrament segur i de confiança, que garantirà el seu bon desenvolupament. Aquesta confiança ha d’anar acompanyada per la regulació emocional (la temprança) dels pares i mares.  Els infants no poden ser instruments utilitzats en els conflictes familiars.

Si partim del principi que no existeixen les famílies perfectes, sí que podem prendre consciència que cal reconèixer i donar suport als fills com a individus diferents amb necessitats pròpies. El vincle afectuós i de confiança que troben en la llar també ha de conviure amb la necessitat que tenen de descobrir i explorar el món. Per tant, s’ha de donar una separació i posteriorment un retorn de l’àmbit protector familiar. L’escola juga un paper fonamental en la socialització i el descobriment de l’entorn en els infants.

La identitat emergent dels infants a edats primerenques no pot ser obstaculitzada per una protecció exagerada, ni segrestada perquè els infants hagin de satisfer les necessitats emocionals dels pares, ni rebutjada pel fet de no respondre a les expectatives creades a casa.

Davant les dificultats i limitacions que podem tenir com a pares i mestres a l’hora d’establir un vincle positiu i enriquidor a casa i a l’escola, vull recordar les paraules del nostre Caràcter propi quan parla de potenciar la dimensió cristiana de l’educació. I concreta, entre d’altres, els valors següents:

• L’esperit de reconciliació, que vol dir tenir la voluntat de reconstruir el vincle que ens uneix amb l’altre i el desig de sobreposar-se al greuge rebut. Reconciliació com a sinònim d’aquell perdó que se sent de cor i ens mou a obrir les mans a l’altre i a acceptar el seu penediment.
• El reconeixement dels propis errors i acceptació de les pròpies debilitats, que són actituds que ens ajuden a afrontar qualsevol situació que la vida ens presenti.

No existeixen les famílies perfectes -hem dit-, tampoc els mestres ni l’escola perfecta. Però si posem en pràctica aquests valors, prenem interès per desplegar el nostre Projecte educatiu i col·laborem mútuament en els diferents àmbits de la comunitat educativa, crec que ho tenim més fàcil per a crear aquest entorn segur i de benestar tan necessari per al desenvolupament dels nostres infants.

 Jaume Folqué Nicolau
-Director pedagògic-

Sant Vicenç dels Horts, 30 de setembre de 2024