Experimentar fent masa lunar
3 de desembre de 2018Notícies Fundació Educativa Esteve Casals – Novembre 2018
10 de desembre de 2018Al juliol de 2016, quatre mestres del Col·legi Sant Vicenç decidirem recórrer milers de quilòmetres per viure una experiència a un país de l’Àfrica. El Xavi, la Laia, l’Andreu i el Manel vam passar tres setmanes a Gàmbia, dues de les quals les vam dedicar a fer un casal d’estiu en una petita vila anomenada Tujereng. L’escola Fandema ens va obrir les portes i els seus alumnes ens van acollir amb grans somriures i amb crits de: “Tubab! Tubab!”
Les setmanes prèvies a la visita van ser intenses, vam haver de pensar i preparar activitats de lleure i el seu material corresponent per poder-les ensenyar als mestres de l’escola que visitaríem. No penseu que la tasca va ser fàcil: la nostra societat no és la mateixa que la seva i vam haver de tenir en compte certs aspectes per programar les activitats. El primer va ser l’idioma, ja que molts dels jocs que sabíem (pica-paret, la cançó de l’alegria, entre d’altres) eren en català o castellà i s’havien d’adaptar. Un altre handicap va ser l’espai, ja que no havíem estat mai en aquella escola i no en sabíem les dimensions. Tot i amb això, la il·lusió i les ganes van fer que tot quedés planificat abans de marxar cap allà.
Un cop aterrats a l’aeroport, les primeres anècdotes no van trigar a arribar i el xoc cultural –al qual el nostre guia i fundador de Fandema, Malang Sambou, sempre apel·lava- no van trigar a fer-se notar. El so de milers de granotes cantant enmig de la nit en una carretera principal, gent caminant de nit al costat d’una carretera que no tenia il·luminació, les olors, els sons, la calor, les cases, tot eren diferències allà on miràvem. Els nostres ulls no paraven d’explorar-ho tot i es sorprenien amb les coses més petites.
Abans de començar el casal a l’escola Fandema vam decidir anar a conèixer el país i impregnar-nos de la cultura i la manera de fer. Vam estar dormint en cabanes on hi traspassava la pluja per la nit, vam veure danses tribals, vam menjar asseguts a terra i amb les mans, ens vam dutxar a l’aire lliure amb l’aigua del pou que ens tiràvem pel damunt amb cubells, vam collir escopinyes d’entre la sorra, entre moltes altres aventures.
El dia abans de començar el casal vam tenir la primera reunió amb els mestres de l’escola Fandema, no direm cap mentida si afirmem que nosaltres estàvem més nerviosos que ells. El primer contacte va ser molt positiu i es respirava il·lusió. A més, cadascú de nosaltres passaria dues setmanes a casa d’un dels mestres de l’escola, convivint amb les seves famílies. Aprendríem a viure com ells: cuinar amb foc de llenya fet al terra, rentar la roba a mà, anar a compar al mercat cada dia per poder fer els diferents àpats -ja que no tenen neveres i no poden conservar el menjar-, menjar asseguts a terra i amb les mans, entre d’altres. Per a nosaltres era tot un món a descobrir, per ells era el seu dia a dia. A més, vivien en famílies de més de 20 o 30 membres -penseu que són musulmans i que els homes poden tenir més d’una dona-. De vegades, fins i tot se’ls hi feia difícil explicar-nos el parentesc que tenien entre ells. Les cases eren com petits apartaments i acostumaven a tenir un pati on es reunien per menjar o passar la tarda tot xerrant. Per contra, ells no entenien el fet que nosaltres vivíssim en parella o fins i tot sols. Creiem que d’aquella manera de fer tots en vam aprendre alguna cosa, com que amb menys també podem viure o que les coses necessiten el seu temps i el que no es pot fer avui, es farà demà. Però això era molt fàcil pensar-ho allà, un cop vam arribar aquí, la pressa ens va absorbir novament.
El casal va funcionar força bé, amb activitats més favorables i amb d’altres que no tant, però en general va ser satisfactori. Un fet molt positiu va ser que al final de cada dia ens reuníem amb els mestres d’allà per poder fer una revisió de com havia anat el dia i planificar la següent jornada. Els primers dies va costar molt que ells aportessin la seva opinió -potser era la vergonya o, fins i tot, la falta de costum-, però poc a poc vam anar trencant barreres i vam treure molt de profit de tot plegat.
Gàmbia va ser una d’aquelles experiències que sempre recordarem amb anhel, perquè al cap i a la fi vam viure coses que no es poden explicar amb un simple article o prenent un cafè una tarda qualsevol. I, segurament, sempre ens deixarem coses al tinter.
I us preguntareu perquè us expliquem tot això ara, dos anys més tard; doncs, perquè amb la nostra visita a Fandema vam establir un vincle amb aquesta escola. Nosaltres vam aprendre molt d’ells i ells també de nosaltres. A més, el Malang va voler que aquest vincle no quedés en aquell viatge i ens va nomenar ambaixadors de Fandema. Per això, durant la setmana del 22 al 26 d’octubre vam tenir el plaer d’acollir a la nostra escola a la Kaddy, una mestra de Gàmbia. Els records i les sensacions -que l’inèrcia del dia a dia fa que s’esborrin- que ens va fer aflorar la seva visita van ser brutals.
D’altra banda, creiem que ella també va quedar aclaparada per la nostra frenètica vida diària i les nostres múltiples activitats pedagògiques: horaris, sessions de robòtica, teatre, psico, música o anglès, pissarres digitals, l’ús d’ordinadors per múltiples activitats, portàtils, passadissos plens de nens, entre moltes altres coses. Però sobretot, una de les coses que més la va sorprendre era la gran quantitat d’alumnes per classe. Se li feia molt estrany que hi hagués un sol mestre per 25 alumnes, ja que ells poden ser uns 15 alumnes per dos mestres -son una escola força petita-.
A més, també la vam convidar als nostres claustres perquè veiés com treballem i què debatiem. Li va agradar molt que tothom tingués opció a donar la seva opinió i la manera de treballa -en petits grups-. Penseu que a Gàmbia el paper de la dona encara està relegat a un segon pla en tots els aspectes de la societat.
Tot i amb això, creiem que no va ser l’única que va aprendre molt d’aquesta visita, els alumnes del Col·legi Sant Vicenç també van poder treure bon partit. Sinó mireu alguns dels vídeos que tenim a continuació.